Què és la marqueteria?
Què és la marqueteria?
Definició i història
És una tècnica artesanal i decorativa que consisteix en l'aplicació o encolat, sobre una superfície de fusta, d'una combinació de fines xapes de fusta i altres materials com a metalls (zinc, llautó...), orgànics (carei, nacre, os...),etc.
Aquesta tècnica apareix molt aviat en la història, a Mesopotàmia, cap a 2600 abans A. C., com testifiquen nombrosos objectes oposats en les excavacions de Ur (en particular un petit cofre incrustat d'ivori i una arpa conservats en el Museu nacional de Bagdad). L'Odissea d'Homer i *Plinio el Vell nomenen objectes realitzats segons aquesta tècnica. També era coneguda a l'Egipte faraònic, i es va perpetuar en l'època copta i després en la islàmica. Més que en cap altre lloc, el clima sec d'Egipte va afavorir la conservació de la fusteria. En particular, un conjunt de taulers que daten dels començaments del període islàmic. Es tracta segurament d'elements de cenotafios, procedents del cementiri de Ain al-Sira, al sud del Caire, realitzats en marqueteria d'ivori i os, banús i altres fustes, datades en el segle IX i conservades en el museu d'Art Islàmic del Caire.
A Europa la marqueteria es va introduir amb força i associada al moble de luxe, que només estava a l'abast de la noblesa i persones riques i destacades. Decoraven grans palaus i mansions, i sempre vestia mobles fets per grans ebenistes de totes les èpoques. Molts estils de marqueteria van lligats a noms de reis i reines.
Les fustes que s'usaven normalment eren originàries d'Europa .A poc a poc es van anar introduint fustes exòtiques com la caoba i el banús, procedents de les colònies de diferents països Europeus.
Els dissenys de les marqueteries van anar evolucionant i adaptant-se als diferents estils del moble. El Art Noveau, i el modernisme, al nostre país van contribuir al ressorgiment d'aquesta tècnica i a un canvi de temàtica dels models.
El canvi de model en la fabricació del moble, evolucionant a un disseny més lineal, la falta de relleu dels mestres artesans, i el total desconeixement en escoles de disseny i arquitectura, va provocar una pèrdua d'interès per part del públic en aquesta tècnica.
Actualment queden alguns tallers disseminats per Espanya que encara mantenen visqui la tècnica.
A Anglaterra, França i Itàlia, al contrari, existeix un moviment al voltant d'aquest ofici, tant per a la restauració del seu ric patrimoni, com per a la decoració a tots els nivells.
la tècnica
En l'antiguitat, incrustaven les peces de fusta i altres materials en l'objecte de fusta, eren els inicis de la tècnica, i normalment usaven models geomètrics i repetitius, aquesta tècnica rebia el nom de taracea.
Posteriorment i amb l'evolució de la tecnologia, es va començar a tallar la fusta en fines fulles amb un gruix de 1mm i fins i tot menys. El moble va començar a fer-se amb fustes més vulgars, i el seu valor residia en la riquesa dels materials i marqueteries que el cobrien.
Es va introduir l'ús de la serra de ballesta, l'arc de *segueta, i altres eines de corts accionades amb pedal o les mans. Totes elles sostenien la serra de pèl, una serra fina i dentada, que amb el moviment de vaivé tallava les diferents peces amb més o menys precisió segons l'habilitat de l'artesà.
Al principi totes les coles usades tenien un origen orgànic, cola de conill, de nervi, de peix..., més tard van aparèixer les de tipus industrial, blanca, impacte...,etc.
L'ús de la premsa manual també es va generalitzar per a l'aplicació de la marqueteria sobre les superfícies.
Anteriorment s'usaven els martells de bec d'ànec passant el seu cap i pressionat repetidament sobre la superfície a encolar. També usaven petits sacs de sorra que en pressionar sobre el xapat s'adaptaven a les diferents formes del suport.
Les tècniques dins d'un ofici artesà complex com la marqueteria són moltes, a saber:
El projecte, és la partitura que guia a l'artesà en tot el seu treball. Un dibuix lineal i amb tota la informació sobre les diferents fustes que conformen la seva composició com són l'ombreig, la numeració de les peces, l'orientació de les vetes, etc. és la part de l'artista sobre la de l'artesà.
El tall, el domini del qual ja sigui en recte amb eines de tall o amb la serra de pèl, és la petjada que millor defineix la destresa de l'artesà.
L'ombreig, que consisteix a torrar la peça de marqueteria amb sorra calenta, donant-li una sensació de volum a través de les ombres.
El muntatge de les peces, repartint la separació exacta entre elles per a corregir la falta de material menjat per la serra .
L'encolat de la marqueteria sobre la superfície de destinació, emmotllar-la a diferents tipus de superfícies, des de les planes a les quals són corbes o amb formes.
Els acabats que cada artesà li dóna a la seva obra, sobre la base del poliment, el vernissat i l'encerat.
Aquest és el resum del procés que arribat al seu punt final, permet a l'artesà contemplar la seva obra de marqueteria amb profunda reflexió, i en el seu cas compartir-la amb el públic.
